El trastorn depressiu persistent o distímia, es caracteritza per un ànim deprimit la majoria dels dies i durant un mínim de dos anys. Aquest trastorn pot començar amb un episodi depressiu major, i aquests episodis també poden presentar-se al llarg del trastorn depressiu persistent.
Durant els períodes d’ànim deprimit es presenten com a mínim dos dels sis símptomes següents: poca gana o sobrealimentació, insomni o hipersòmnia, poca energia o fatiga, baixa autoestima, falta de concentració o dificultat per prendre decisions i/o sentiments de desesperança.
Quan el trastorn es desenvolupa a una edat primerenca, aquests símptomes formen part de l’experiència diària del pacient i aquest pot tenir la impressió de que sempre ha estat així. En cas que els símptomes desapareguin de manera espontània, aquesta millora no dura més de dos mesos (1).
Existeixen diferents elements que intervenen en el desenvolupament d’aquest trastorn, entre els quals hi trobem factors temperamentals com el neuroticisme, que és una dimensió de la personalitat que va de l’estabilitat a la inestabilitat (2). Les persones amb alts nivells de neuroticisme tenen tendència a experimentar amb més freqüència emocions negatives com ansietat, ràbia, culpa o depressió, la qual cosa els fa més vulnerables a presentar trastorns mentals. Per altra banda, hi ha els factors ambientals, com la pèrdua dels pares o la seva separació, o viure experiències adverses o traumàtiques. Per últim, hi ha factors genètics o fisiològics, com tenir antecedents familiars de trastorns mentals, i en particular trastorns depressius, o patir desajustos en els neurotransmisors (substàncies químiques que actuen a nivell cerebral) com la norepinefrina, la serotonina o la dopamina (1,3,4).
El trastorn depressiu persistent afecta en algun moment de la vida al 4% de la població europea. Pot aparèixer a qualsevol edat, però sol aparèixer a una edat primerenca (infància, adolescència o joventut), de manera lenta i progressiva, arribant a afectar el funcionament social i laboral de les persones que el pateixen (5).
El tractament del trastorn depressiu persistent o distímia es realitza mitjançant la teràpia farmacològica (medicaments antidepressius), teràpia psicològica (principalment teràpia cognitiu-conductual) o una combinació de les dues. L’elecció del tipus de tractament dependrà de factors com la gravetat dels símptomes, els tractaments previs, la presencia d’altres trastorns o problemes que requereixin tractament, la tolerància a la medicació i les preferències del pacient (6).
Els objectius de la teràpia psicològica per al tractament d’aquest trastorn son: identificar les conductes que contribueixen a la depressió i que l’empitjoren, identificar els pensaments negatius relacionats amb la depressió i substituir-los per altres pensaments més saludables, millorar la capacitat del pacient per afrontar i resoldre els problemes, ajudar a que el pacient explori noves activitats que li proporcionin estímuls positius i satisfacció, millorar la capacitat del pacient per relacionar-se socialment i augmentar la seva autoestima, finalment, fer que els símptomes de la depressió siguin més tolerables i menys intensos.
Referències
1. American Psychiatric Association. Diagnostic and statistical manual of mental disorders, 5th Edition. Arlington, VA: Authors, 2013.
2. Eysenck, HJ. Dimensions of personality. New York: Praeger; 1947.
3. Griffiths J, Ravindran A V, Merali Z, Anisman H. Dysthymia: a review of pharmacological and behavioral factors. Mol Psychiatry [Internet]. 2000;5(3):242–61. doi:10.1038/sj.mp.4000697
4. Cheng H, Furnham A. Personality, self-esteem, and demographic predictions of happiness and depression. Pers Individ Dif. 2003;34(6):921–42.
5. Alonso J, Angermeyer MC, Bernert S, Bruffaerts R, Brugha TS, Bryson H, et al. Prevalence of mental disorders in Europe: Results from the European Study of the Epidemiology of Mental Disorders (ESEMeD) project. Acta Psychiatr Scand. 2004;109(SUPPL. 420):21–7.
6. Cuijpers P, Van Straten A, Van Oppen P, Andersson G. Are psychological and pharmacologic interventions equally effective in the treatment of adult depressive disorders? A meta-analysis of comparative studies. 2008;69(11):1675–85.
