L’agorafòbia és un trastorn que es caracteritza per una por intensa o ansietat provocades per l’exposició a diferents situacions com per exemple: l’ús de mitjans de transport públic (autobusos, trens, vaixells, avions) , estar en espais tancats (botigues, teatres, cinemes), estar de peu fent cua, trobar-se en mig d’una multitud o estar sol fora de casa. Al sentir l’ansietat desencadenada per tals situacions, els individus solen pensar que podria succeir alguna cosa terrible, freqüentment creuen que podria ser difícil escapar d’aquest tipus de situacions (per exemple “no es pot sortir d’aquí”) o que seria difícil disposar d’ajuda en el moment en el que es presentessin símptomes similars als d’un atac de pànic (per exemple “no hi ha ningú que m’ajudi”). Els símptomes, similars als d’un atac de pànic, inclouen marejos, desmais i por a morir, a més d’altres símptomes “comprometedors” com vòmits i símptomes inflamatoris de l’intestí.
La por o l’ansietat apareixen cada vegada que l’individu entra en contacte amb la situació temuda. Conseqüentment, una persona amb agorafòbia evita activament aquest tipus de situacions o, si no les pot evitar, les viu amb una ansietat intensa. L’individu intenta prevenir o minimitzar el contacte amb les situacions d’agorafòbia (per exemple, canviar les rutines diàries, escollir una feina propera per tal d’evitar l’ús del transport públic, o encarregar les compres a domicili per tal d’evitar entrar a tendes i a supermercats). L’evitació pot arribar a ser tant greu que la persona quedi completament confinada a casa. Sovint, la persona es sent millor per fer front a la situació temuda si va acompanyada d’algú, com la seva parella, un familiar o un amic (1).
L’agorafòbia es presenta amb major freqüència en dones que en homes i sol aparèixer al final de l’adolescència o en els primers anys de l’edat adulta, i en la majoria dels casos es presenta abans de complir els 45 anys. En aquest trastorn, com en altres trastorns d’ansietat, els factors de risc per desenvolupar-lo son diversos. Per una banda hi ha els factors com els psicològics (trets de personalitat i sensibilitat a l’ansietat), per altra banda hi ha els biològics (factors neuroanatòmics i genètics) i, finalment, hi ha els factors ambientals (situacions estressants com malalties, mort d’un familiar, ser atacat, etc.) (2,3).
El tractament recomanat per l’agorafòbia a nivell internacional és la teràpia cognitiu-conductual, que ha demostrat ser més eficaç que qualsevol altra forma de teràpia psicològica o tractament farmacològic. Els objectius del tractament psicològic de l’agorafòbia son reduir i eliminar l’evitació de les situacions temudes amb la finalitat que el pacient recuperi el seu nivell d’activitat normal i que no vegi la seva vida limitada per aquestes situacions. A més, es pretén reduir l’ansietat que aquestes situacions provoquen en el pacient, així com les preocupacions per les situacions futures o pels símptomes de l’ansietat. Per tractar aquest trastorn els psicòlegs utilitzem una sèrie de tècniques com: la psicoeduació, la reestructuració cognitiva, l’exposició en imaginació i en viu, l’entrenament en respiració controlada i l’entrenament en relaxació (4-6).
Referències
1. American Psychiatric Association. Diagnostic and statistical manual of mental disorders, 5th Edition. Arlington, VA: Authors, 2013.
2. Alonso J, Angermeyer MC, Bernert S, Bruffaerts R, Brugha TS, Bryson H, et al. Prevalence of mental disorders in Europe: Results from the European Study of the Epidemiology of Mental Disorders (ESEMeD) project. Acta Psychiatr Scand. 2004;109(SUPPL. 420):21–7.
3. Asmundson; S. Taylor. Anxiety Disorders: Panic Disorder With and Without Agoraphobia. 2008. p. 578–87.
4. Fullana MA, Cruz LFD La, Bulbena A, Toro J. Efficacy of cognitive-behavior therapy for mental disorders. Med Clin (Barc). 2012;138(5):215–9.
5. Bados, A. Trastorno de pánico y agorafobia. En Ferré, J.; Fullana, M. (coords.), Recomendaciones terapéuticas en terapia cognitivo conductual. Barcelona: ARS Medica, 2005.
